lunes, 24 de mayo de 2010

Conservando el equilibrio

Com bé sabeu, en este blog estem oberts a qualsevol aportació que mos vulgueu fer arribar. En este cas el meu company de feina Roger, m'ha passat el següent article sobre la percepció que ell té de l'amistat.
Espere que les poques persones que passen per aquí donen la seua opinió sobre el punt de vista que ells tenen de l'amistat.

"Siempre desconfié de aquellos que loan la amistad como un afecto personal puro y desinteresado, de aquellos que alardean de poseer verdaderas relaciones personales que creen que nunca perecerán, incluso bajo cualquier circunstancia adversa, contra viento y marea. No se puede tratar en términos absolutos cuestiones de esta índole, subjetivas en esencia y especialmente pantanosas. Aún así, vaya por delante mi respeto a este tipo de pareceres, demasiado idealistas para mi gusto. A partir de aquí, me dispongo a materializar mis pensamientos sobre ello.

La génesis de la conexión amistosa puede ser espontánea o forzada (entiéndase aquí planificada, no obligada), es decir, en el primer caso las causas son accidentales y en el segundo, por lo menos, una de las dos partes tiene la voluntad de establecerla. La fortuna y los elementos suelen palidecer ante los intereses, llamémosles estimativos, sociales, intelectuales… Si esto sólo ocurre en uno de los sujetos, éste se convierte en activo y su escogido en pasivo, de modo que el trato avanza a medida que el receptor practica el laissez faire y acaba implicado. Si los dos son activos, huelga decir que la intensidad de la relación progresa geométricamente.

Con el paso del tiempo se tiende a minimizar estos inicios en favor de un aprecio que oculta las necesidades que han forjado la unión. Pero es fundamental no olvidarlas, pues no hace falta intimar con el mismísimo Conde Orlok para percatarse de que cuando los inconvenientes superan a los beneficios, la relación se cuestiona. De mantenerse así, termina siendo frustrante y la rotura es segura. O eso o se cae en adicciones a ciertos individuos que nos vampirizan y anulan como personas.

En el mundo de las parejas se puede aplicar la misma argumentación, aunque aquí se prioriza la subsanación de carencias sentimentales y sexuales, y el amor entra en escena. La irracionalidad de esta entrega sin condiciones nos vuelve a esconder lo mencionado en los dos últimos párrafos y a menudo impide obrar en consecuencia. En una etapa ya más estable empieza a aflorar la realidad.

Negociar las cesiones de libertad hasta encontrar un punto de armonía satisfactorio para ambos es la única salida airosa. Esto es de recibo para cualquier trabazón social. La opinión de personas ajenas a la amistad o a la pareja también puede ser útil por su supuesta objetividad, la cual debe ser calibrada en su justa medida.

A pesar de todo lo expuesto, en el fondo somos tan ingenuos que nos acabamos solazando con una Fanta de naranja y emocionando cuando Cobi desaparece volando en su barco de papel (¿qué cojones hacía allí montado, o acaso no sospechaba que le iban a dar puerta?)."

Roger Mirabent Zenón

12 comentarios:

Anónimo dijo...

POR reflexiones por el estilo se han racionalizado demasiado los sentimientos, que no son materia de la mente y la logica...si no del corazón y la intuición.
y con racionalizaar no solo me refiero a buscar sentido, si no al querer pensarlo y estudiarlo tanto hasta el punto de quitarle lo bonito de su esencia...pues lo mejor de los sentimientos (tanto amistad, amor...etc) es que son los primeros resultados de nuestras emociones,antes de ser calibrados, ni retocados por la mente que a todo le busca...pies y cabeza.
al igual que hay decisiones que no deben ser tomadas con el corazón, la mayoria de sentimientos no deben ser filtrados por la mente, por lo menos mientras no duelan demasiado.
Y TANTO LO ESTAMOS PENSANDO TODO, QUE NOS ESTAMOS CARGANDO EL AMOR!

pero como bien es sabido...cada cual y su opinión y para gustos, todos los colores.

Neus dijo...

Jo ho reformularia d'una altra manera: en lloc de dir que "sota l'amistat s'hi amaguen interessos", diria que l'amistat és una absoluta necessitat per als éssers humans.

S'han trobat indicis de solidaritat entre individus ja en restes paleolítics (esquelets d'homes "vells" que havien mort anys després de la dentadura, és a dir que depenien d'altres per menjar i, per tant, per sobreviure).

El filòsof considerat més hedonista, Epicur, ja va qualificar "la conversa entre amics" com un dels més grans plaers de l'existència.

El poeta José Agustín Goytisolo, del segle passat, va dir en uns versos: "Un hombre solo, una mujer, así tomados, de uno en uno, (...) no son nada, no son nada..."

En una de les meves pel·lícules preferides, "Frankie i Johnny" (1991), el personatge d'Al Pacino li diu a la seva amiga: "No puc solucionar els teus problemes, però almenys m'agradaria poder ajudar-te a suportar-los".

Ho subscric plenament. L'amistat ens enriqueix, ens proporciona consol, aprenentatge, plaer, alegria, i tot un munt de coses que ens fan més forts, més capaços d'encarar la vida. I les coses dures que, de tant en tant, hi ha a la vida. Però també veiem més bellesa en el món si mirem per altres ulls!

No ens confonguem: l'amistat ha de ser un fi en si mateix. Quan la usem com un mitjà per aconseguir un altre fi, estem establint una altra mena de relació, més propera a l'engany o a l'estafa.

Bbblibre dijo...

toma ya!! me gusta mas lo que ha puesto neus!!! es la verdad..
yo tengo amigos de verdad y no podria vivir sin ellos, me hacen la vida mas agradable,llevadera, lo hacen todo facil...no podria vivir sin ellos.
todo en esta vida se puede distorsionar...pero cuando ocurre con la amistad, deja de ser amistad!
el secreto esta en dinstinguir los que son amigos de verdad de los que no...y ese limite es muy estrecho!

eliminaT dijo...

Roger... com ja et vaig dir, a mí m'agrada això d l'art per l'art o simplement... l'amor per l'amor... Q sé q a tú t'agrada més... jeje.
Considere l'amistat com algo q simplement naix, sense més, no la busque ni tampoc tinc por a trobar-la. Simplement crec q si té que passar... passa, i no hi ha més.
D totes formes, després del comentaris... no crec que tinga molt més que aportar. Simplement dir que hi ha coses que ni es poden, NI ES DEUEN, intentar quantificar...
Roger ataca!!! Que se te mengen!!! jeje.

- RIbE -

Anónimo dijo...

no sóc gare bona fent comentaris, però des del meu parer, totes les nostres accions -absolutament totes, des de menjar-se un gelat fins llegir un llibre, anar al cine, estudiar o entaular conversa amb algçu - estan mogudes per un interés o un altre, i això no significa que totes siguin egoistes (una de les definicions per "interés" és, precisament "Sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial, a ésser-hi favorables o desfavorables. Prendre interès en una lectura. ex: Excitar, despertar, una cosa, l’interès de tothom. El seu interès per la ciència".

per altra banda, les teories exposades només fan referència a l'amistat "forçada". Quina seria, doncs, la teoria per l'amistat espontànea?

Bbblibre dijo...

no hi ha cap teoria per a allò que es considerat espontani! es una contradicció

Anónimo dijo...

qui diu teoria diu "què hi tens a dir" sobre l'amistat espontània, pot o no pot ser pura i desinteressada?

Neus dijo...

És molt interessant, en les discussions i debats, aclarir els termes, perquè tots entenguem el mateix sobre un concepte.

Per tant, ha fet molt bé "l'anònima que diu que no és bona fent comentaris" (amb la qual cosa demostra que això no és cert), en definir-nos el concepte "interès".

Pel que sembla, tenir interès no és una cosa dolenta en si mateixa, oi? Jo tinc interès envers els meus amics, m'interessa el que pensen, el que fan, que estiguin bé, què opinen, què m'aconsellen, m'interessa el seu univers, en una paraula.

Jo puntualitzaria que el problema és quan fingeixes que sents interès per algú i no és cert, sinó que el suportes, encara que et sembli un pal de tio -o tia-, perquè n'esperes algun benefici, normalment material, econòmic, etc.

A veure, jo no tinc relacions d'aquesta mena. De tota manera, sí que és cert, a tots -i a totes!- ens ha passat alguna vegada, lligar amb algú, i pensar "mare meva, quin tio més gilipollas, és guapot, però que no parli gaire, perquè diu cada xorrada que aixeca la terra". I, clar, a vegades, per moltes ganes de rollo que un tingui, arriba un moment que has de ser adulta i honesta i pensar "a mi, quan m'han tractat així, purament com un objecte sexual, i m'han menyspreat com a persona, m'ha agradat? Doncs no."

I llavors, a menys que li poguessis dir la veritat "Escolta, m'agrades molt físicament però penso que no ets més burro perquè deu estar prohibit, o sigui que si et sembla bé ara ens n'anem al llit, però ni se t'acudeixi mai trucar-me per fer un cafè ni sortir, ni res de res"... (o sigui: a saco Paco! y si te he visto no me acuerdo!), em temo que serà molt més honest acabar la nit amb una palla.

Ja ho deia Kant: Obra de manera que el contingut del teu acte pogués esdevenir norma universal o, dit d'una altra manera, no facis als altres allò que no voldries que et fessin a tu ni a cap amic teu. Ni a ningú!

Hrodgar dijo...

Anem per parts:

1/En l'article s'utilitza interès en el sentit d'allò que afecta algú pel profit que n'aconsegueix,és a dir, conveniència.

2/Filosofia: ciència que cerca de donar una explicació radical i àdhuc última (segons els principis darrers) de la natura, de l'home i la seva actuació. Qui diu que no es pot filosofar sobre els sentiments? De fet, es tracta d'una teoria basada en l'utilitarisme de Bentham. A més, ho heu fet tots expressant la vostra opinió.

3/Conclusions de la "teoria de l'interès": l'interès es troba en la posició principal i la lírica, el mer fraternalisme, el suport mutu, compartir experiències, l'amor... són accessoris. Per tant, els amics "de veritat" no existeixen, i per més amor que hi hagi, s'acaben imposant les conveniències (o us heu cregut això de l'amor per sempre?).

4/Espontaneïtat: al final acaben prevalent els interessos.

Tot això és una generalització, i òbviament hi haurà excepcions. Comprenc que l'utilitarisme no està ben vist (no encaixa amb certes sensibilitats), i menys expressat de forma irònica i agressiva, ja buscada per crear polèmica.
En el fons de cada individu hi ha el que som, per més que no quedi bé dir-ho en veu alta. La naturalesa humana també ens limita.

Anónimo dijo...

porque una cosa se acabe no quiere decir que no exista. todo se acaba.
aunque tus amistades terminen, vendran otras...y asi con el amor. no es para siempre o nada!!!!

eliminaT dijo...

"En el fons de cada individu hi ha el que som, per més que no quedi bé dir-ho en veu alta."
+
"4/Espontaneïtat: al final acaben prevalent els interessos."
=
Roger el "fora charnegos".

Neus dijo...

Sabeu, he donat algunes voltes a la visió de l'amic Roger. (Els que em coneixeu ja sabeu que sóc un pelet obsessiva, jeje...), i és que és força interessant el que planteja, en realitat. Hi podem estar d'acord o no, però ens fa pensar...

A mi m'ha recordat una mica la teoria freudiana sobre l'origen de les emocions i els sentiments. Freud (a qui admiro, ja us ho dic ara) planteja, explicat d'una forma molt simple i barroera, que en l'origen de les motivacions de la conducta humana, i no només de la conducta, sinó també dels pensaments, de les idees, dels sentiments, fins i tot dels considerats més nobles, hi ha una base molt més primitiva inconscient. Per exemple, jo què sé, l'amor als fills: sí, una mare està disposada a tot perquè els seus fills sortin endavant, però aquest amor té una força irracional i instintiva que prové de l'instint de supervivència de l'espècie... és un patró antropològic consolidat per milenis i milenis d'experiències... i, a més, també hi ha un instint de supervivència individual, perquè, en últim extrem, si aconsegueixes que els teus fills sobrevisquin (o algun d'ells, almenys), hi ha més probabilitats que algú tingui cura de tu quan siguis vella, et posis malalta, etc.

Això és egoïsme? Potser sí, és humà! Els humans podem ser solidaris i egoïstes alhora. El que he exposat no treu valor als sentiments d'aquesta mare, que paradoxalment pot estar disposada a morir per defensar la prole.

La gran i misteriosa meravella dels humans és que, al llarg dels segles, hem anat entenent que estem en el mateix vaixell i que hem de salvar el col·lectiu, el grup, l'espècie, per poder sortir-nos-en com a individus. El món, i totes les riqueses de tota mena que conté, o és de tots o no és de ningú! (per mi, en poques paraules, aquesta és la definició més essencial del pensament d'esquerres)

Com deia la protagonista de la pel·lícula "Un lugar llamado milagro" (molt guapa), "¿de què et serveix viure a la teva terra si no hi ha lloc per a TOTES les persones que estimes?"

Perdoneu el rollo, i bona nit.

M'hi trobe molt a gust amb vosaltres, bàndals! :-)