COMPANYS! La III República està més a prop! He fet un acte que podria considerar-se terrorista... Sí... Ho admet. Però gràcies a aquest acte em avançat un poc cap a la III República. A continuació vaig a contar l’història, sé que còrrec un gran perill contant-ho, però em veig en l’obligació moral de donar a conèixer aquesta història per a poder animar a tots aquells que somien tots els dies amb la benvolguda República.
Hui estava jo un dia més a la meua vida de pagès, tallant més i més rames, una darrere l’altra, solament parant per a beure aigua per que com bé sabeu, la calor apreta. Estava jo pensant en les meues paranoies comuns de tots els dies quan de sobte, al tallar una rama i deixar-la caure a terra, he sentit un soroll per els meus peus. He mirat cap als costats (just així) intentant esbrinar d’on provenia aquell soroll... L’he tornat a sentir allunyant-se dels meus peus, immediatament m’acatxat i ahi, davant meu, tenia a un familiar de la reialesa fugint de mi.
Quin ego tenia. Quina vanitat, quina petulància, quina altivesa! No corria, per a què? Deuria preguntar-se. Estava al seu país... Aquella terra era seua...
Caminava amb arrogància a uns pocs metres de mi. Però lo que no podia imaginar el príncep aquell es que aquesta vegada havia topat amb un gran admirador de la Revolució Francesa... Ahi estava jo, sol, i ahi el tenia a ell. Ningú anava a saber-ho mai, era la meua oportunitat d’ajustar contes. Per la Batalla d’Almansa, per el seu recolzament al Règim Franquista, per els assassinats de tants sindicalistes allà a principis de segle XX i per molts més motius... No podia deixar escapar aquesta oportunitat.
Per això m’he abalançat cap a ell. S’ha girat, m’ha vist, i a començat a fugir. Ha intentat escapar de mi votant desesperat, havia vist als meus ulls l’odi amagat de tantes i tantes generacions perdudes... I sabia quin era el seu final si aconseguia agafar-lo.
En un moment donat, quan ha vist que no tenia escapatòria s’ha parat i s’ha girat cap a mi. Ha començat a insultar-me, dient-me que qui em pensava que era jo, que un populacho no deuria ni tan siquiera atrevir-se a mirar-lo, que m’agenollés davant ell...
Sí companys, ho admet, m’he agenollat... Però per a poder agafar-lo entre les meves mans.
El príncep ha començat a insultar-me, dient-me que les conseqüències d’allò serien terribles per a mi i tots els meus, dient-me terrorista... Sí... Li he dit jo. En això tens raó.. Hui reviurem el regnat del terror principito...
Sense cap escapatòria el príncep m’ha escopit a la cara, jo ja no li he dit rés... M’ha donat igual. M’entres li nugava els braços i potes amb una xicoteta corda al arbre he començat a cantar l’himne de Riego, però com que no me’l sé! M’he posat a cantar A les barricades a ple pulmó! El príncep ja sabia el seu futur... Ha començat a plorar, suplicar-me, prometent-me terres que mai han sigut seues i mai acceptaria...
He desembeinat el meu serrux, el príncep continuava plorant i suplicant, jo continuava cantant. L’he alçat cap a dalt estirant el meu braç, el Sol li donava i es reflectia a la meua cara. He acabat de cantar l’última estrofa i sense cap mirament li he serrat el cap. Fi.
P.S.: sang blava i pringosa ha brotat de la granota. Després he continuat tallant rames. No ha hagut temps de celebracions.
P.S.: sang blava i pringosa ha brotat de la granota. Després he continuat tallant rames. No ha hagut temps de celebracions.
Hi ha que tindreu clar; treballar treballem i treballarem. Ahir, hui, demà i sempre. Però si ho fem per a nosaltres...
- elResponsable -
